Patrimoni

Els palmissons del S. XXI hem heretat dels nostres avantpassats un patrimoni artístic, una tradició cultural, un entorn agrícola i natural, de gran importància i riquesa. Ara és el moment d'apuntar algunes dades que ens ajudaran a conèixer-lo i valorar-lo:

 §L’Església Parroquial de Sant Miquel Arcàngel.
L'element més vistós i eminent del patrimoni historico-artístic de Palma és l'Església Parroquial de Sant Miquel Arcàngel, obra original del anys 1392-1406 aproximadament, de quan els monjos del Monestir de Sant Jeroni de Cotalva, per bé que molt reformat entre el segle XVII i el XX. Els mateixos operaris que treballaren en el Monestir de Cotalva (obra de mà musulmana) alçaren la nau i la volta gòtiques de Sant Miquel.
Els materials predominants són les rajoles roges, obrades al rajolar ducal d'Alfauir i una argamassa de moro, amb abundància de calç i bon reble, que recorda la dels castells islàmics. El gust per l’harmoniosa combinació de blanc i roig justifica la mancança de materials nobles, com ara la pedra, d'ací que es parle del "gòtic econòmic moresc" de la Safor del 1400, per a definir l'estil constructiu de Cotalva, Sant Miquel de Palma, Sant Antoni de La Font d'En Carròs, els porxos de consell vilatà de Palma i La Font d'En Carròs i les arcades dels barrancs de Palma.
La nau original de l'Església de Palma era un rectangle amb accés lateral i no saben si capçalera recta o poligonal, per no conservar-se l'original. La nau, coberta amb una volta lleugerament apuntada, s'articulava en quatre trams i presbiteri, separats per arcs apuntats transversals. La cobertura entre arc i arc es realitzà tirant una aspa de creueria simple, de dos nervis de rajola de secció trilobular, arrodonida. Els dos nervis de cada aspa s'entrecreuen sense clau de volta, en forma d'una simple "X" retallada en rajola roja.
En 1735, d'arrere de l'antic presbiteri s'alçà el desaparegut rerealtar, cobert per cupuleta barroca que feú la funció provisional de capella de la comunió. Ja en els anys 1764-1766 es construí als peus de la nau una antiga capella del monument o de la comunió, coberta per cúpula barroca sobre petxines. També es dissenyaren els altars barrocs de la Mre de Déu de la Salut, Sant Antoni Abat i la Mre de Déu de la Esperança.
En els anys 1819-1823 es pavimentà i enrajola la sagristia, es decorà el reresagrari i es restauraren les capelles. En els anys 1897-1899 ens construí la capella del Crist de la Salut. Es tracta d'una obra neoclàssica dirigida per l'arquitecte Fra Macià o Maseo Company, futur artífex del campanar. El rector mossèn Fèlix Altur la beneí el 30 de setembre de 1899, dia del Crist.
En els anys 1906-1912 es construí el campanar neogòtic (edificat per a reemplaçar una espadanya). Fou construït amb rajoles i teules procedents del rajolar de Pasqual Perelló; la fusta, del magatzem d'Antoni Colomina. L'obra tenia per base una torre de planta quadrada, de 4,75 metres i s'elevaria fins als 33 metres gràcies a un estilitzat pinacle o agulla (neogòtic francès).
Poc després 1913-1914 es rebaixà en 1 metre el pis de l'Església per a fer-la més esvelta aconseguint un major efecte al 1916 quan l'Església s'eixampla a costa de sacrificar una part de l'abadia.

 El Porxo del Vila.§
En la mateixa façana de l'Església s'observen les restes de l'antic Porxo de la Vila on es celebrava la Cort de Justícia i on es reunia el Consell General de Prohoms dels llocs de Palma i Ador en època medieval. Es tractava d'una obra del 1400 aprox., conformada per la successió d'arcs rebaixats de rajola suportats per columnes octogonals, també de rajola.
En l'actualitat sols queda un d'aquells arcs, descobert formant part del mur fronterer del temple. El porxo d'ací era idèntic i contemporani del porxo de la Font d'En Carròs, que encara pot observar-se en els baixos de la façana de la vella casa de la Vila d'aquella localitat (actual Oficina de Turisme).

 L'Abadia§
Es troba contigua a l'església i al mencionat porxo. Obra original de la fi del S.XIV, es reformà substancialment l'any 1734. En els anys 1918-1921 , part de la casa fou sacrificada per a poder eixamplar l'església, i en els anys 1978-1979 també sofrí una gran reforma.

 L'Ermita de Santa Anna§
De important interès històric-artístic, es trobava en l'actual carrer del mateix nom, on ara s'alça la Creu de Santa Anna. L'edifici datava segurament dels anys 1653-1654, en que es construí també l'Ermita de Sant Josep d'Ador. L'ermita de Palma fou impulsada pels llauradors rics Minyana, que eren el clan més influent del nostre poble.
La primera notícia documental de l'existència de l'ermita es localitza entre les defuncions del 1658, en l'arxiu parroquial. El document fa referència al fill únic del devot Jaume Minyana, que havia nascut el 1604. Algun handicap físic o psíquic impediria aquest hereu fer-se càrrec del patrimoni patern, raó per la qual els pares impulsarien la construcció de l'ermita, a fi de beneficiar-lo del càrrec d'ermità. Diferents ermitans passaren per Santa Anna: família Acebedo-Martínez, Bertomeu Vidal,...
En l'ermita es dugueren a terme petites reformes, però aquestes no foren suficients ja que al 1808 l'edifici estava en ruïna, i no se'l restaurà fins al 1819, per causa de la Guerra del Francés.
L'edifici contava amb un altar barroc amb la talla processional de Santa Anna, i l'apostolat de Nicolau Borràs, que penjava de les parets de del 1835. L'ermita era un rectangle de 140 metres quadrats, amb coberta a dues aigües i espadanya elevada sobre la façana, per a una campaneta, i murs laterals reforçats per tres contraforts a cada costat. Però aquest edifici emblemàtic desapareixeria per sempre en la febre iconoclasta del 1936.

•  El llavador del Safareig
Al carrer de Sant Miquel es localitza el vell llavador públic i una portella a través de la qual tenim accés al Safareig de l'Horta, una bassa rectangular , tirant a quadrangular, que data del S. XVI o XVII, però que conserva les dimensions pensades i calculades pels regants musulmans dels S. X-XIII. La bassa del Safareig contava amb una biga de fusta marcada, per a controlar el buidatge de la basada d'aigua, a més d'un quadrant o rellotge de sol del S. XIX, amb el que es controlava la tanda de reg, la distribució mesurada de l'aigua de bancal en bancal.

• Arcadetes
Fora del nucli urbà, els elements patrimonials més interessants són els relacionats amb la hidràulica, amb la gestió tradicional de l'aigua de reg. Entre Palma i la Font de la Murtera, es localitzen els dos arquets que permetien acostar l'aigua de beure i de reg, des del naixement per al poble, superant l'obstacle de dos barranquets contigus. El segon arquet és més interessant, data del S.XVIII, es de mig punt, tot de rajola i suporta una canal de 8 m de longitud, elevada a uns 4,50 m sobre el jaç del barranc.

• L'Assut de Vernissa
Baix del nucli urbà es localitza el conjunt hidràulic de les Arcades de Palma i l'Assut. Des de època islàmica existia un assut d'estaques rames i gleves de fang, que derivava l'aigua capa a la sèquia mare de Vernissa. D'aquesta sèquia es regaven les hortes de les alqueries àrabs de Vernissa.
Aquell assut islàmic arreplegava en principi les aigües dels barrancs de Vernissa i Alfauir, així com els sobrants que baixaven de més amunt pel llit fluvial de Vernissa. Tindria aquest assut unes dimensions i un emplaçament semblants al actual assut de Baix, però estava obrat de materials febles, vulnerables a les situacions de pluja torrencial. Es per eixe motiu que aquest assut, al voltant del 1518-1520, després d'una etapa de creixement agrícola i mercantil a la comarca, es va refer com a obra sòlida i estable, de carrers de pedra picada. Però aquesta obra anà deteriorant-se amb el pas dels segles, i quan es plantejà un nou projecte (1773), s'elegí un emplaçament superior (Assut de Dalt) que no tindria lloc fins la dècada del 1820.

• Arcades de Palma.
Es tracta del producte d'un acord (1402) entre els regants de Vernissa, que ajudaren econòmicament els hereters de l'Alfàs de Palma i Ador, ha guanyar un pleit que sostenien contra els regants d'Oliva i La Font d'En Carròs. Gràcies a aquella victòria, palmissons i orengos conservaren el dret a regar l'Alfàs, per la sèquia d'En Carròs però s'obligaren amb els de Gandia a cedir-los alguns dies de la tanda de l’Alfàs, passant-los l’aigua a la sèquia mare de Vernissa.
Per tal de realitzar el transvasament hídric en condicions, l'any 1407 es construïren dos aqüeductes d'obra de vila i rajola, dels quals, l' arcada d'un es suportava per tres pilars en mig del riu de Palma, amb quatre arcs rebaixats. L'altre amb arcada menor, tenia dos arcs idèntics als de l'altra i pilars protegits de les revingudes per tallamars.

• El pont del riu.
Obra valuosa i d’interès històric perquè permeté enllaçar els pobles de Palma i Ador, en la primera meitat de S.XX amb la carretera d'Albaida a Gandia.
Va ser projectat el 1925 i construït per tècnics alemanys en els anys 1926-1928. L'obra s'estructura en quatre arcs d'11,2 metres de llum, volta escassana de rajola, i embocadures i tallamars de pedra picada.

Font: Palma de Gandia. Geografia, història i patrimoni per Abel Soler.

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30